Vés al contingut

Élisabeth de Riquet de Caraman-Chimay

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaÉlisabeth de Riquet de Caraman-Chimay

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Élisabeth de Riquet de Caraman Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement11 juliol 1860 Modifica el valor a Wikidata
7è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 agost 1952 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
Ginebra (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósalonnière, socialité Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
FamíliaFamília Riquet Modifica el valor a Wikidata
CònjugeHenry Greffulhe Modifica el valor a Wikidata
FillsÉlaine Greffulhe Modifica el valor a Wikidata
ParesJoseph de Riquet de Caraman Modifica el valor a Wikidata  i Marie de Montesquiou-Fezensac Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata

Marie-Joséphine-Anatole-Louise-Élisabeth de Riquet, comtessa Caraman-Chimay, comtessa Greffulhe (París, 11 de juliol de 1860[1] – Ginebra, 21 d'agost de 1952),[2] fou una aristòcrata francesa. Mecenes tant de la ciència com de les arts, va servir de model a Marcel Proust per al personatge de la duquessa de Guermantes a A la recerca del temps perdut.

Biografia

[modifica]

Elisabeth era la filla de Joseph de Riquet de Caraman (1836-1892), 18è príncep de Chimay, i de Marie de Montesquiou-Fezensac (1834-1884). Élisabeth de Riquet de Caraman-Chimay és fruit a la vegada de la noblesa belga[Nota 1] i de l'aristocràcia francesa.[3]

Els Caraman-Chimay eren una família de melòmans. La seva mare tocava el piano. Va ser l'alumna de Franz Liszt que dedicà a la jove parella una missa, en record d'un concert donat a casa d'ells, on la princesa Marie era al piano i el príncep Joseph al violí.[4]

Tots els seus fills practicaven un instrument i Élisabeth es va perfeccionar en el piano. Es va casar a l'edat de 18 anys al 6è districte de París, el 24 de setembre de 1878[5] amb el comte Henry Greffulhe, hereu únic d'un imperi financer i immobiliari. El casament religiós fou celebrat l'endemà a l'església Saint-Germain-des-Prés.

D'aquesta unió va néixer una filla única, Hélène-Josèphe-Marie-Charlotte (coneguda com a Élaine), el 19 de març de 1882 al 8è districte de París,[6] que es casà a París el 12 de novembre de 1904[7] amb Armand de Gramont, llavors duc de Guiche i amic de Proust.[8]

Rebia regularment alguns «cercleux» que hom trobava també a casa la comtessa de Chevigné (un altre model de la duquessa de Guermantes) o a casa Lady Standish, com el comte Costa de Beauregard, el marques del Lau, el comte Louis de Turenne, el comte Louis de Breteuil (aquests dos últims van ser els models de Babal de Bréauté a la novel·la de Proust). Convidava també Charles Haas, model de Swann, que a l'època en què Proust el va conèixer era ja molt gran, i el general de Galliffet, model del vanitós general de Froberville.

Obria cada any a l'estiu la seva vila La Case a Dieppe a la seva família i el setembre al seu cosí Robert de Montesquiou i als seus amics[Nota 2] que el comte Greffulhe no apreciava gaire i qui els anomenava amb menyspreu «les Japonais», és a dir els estetes. L'unia amb el seu cosí una sincera afecció i li va dir: «Només he estat compresa per vos i pel sol». Montesquiou comentà: «Em feu feliç que em posés en primer lloc! ».[9]

En política, tot i que era d'opinió monàrquica i culpava el seu marit d'haver esdevingut un «rallié», va continuar essent propera a certs republicans. Va estar particularment vinculada amb Théophile Delcassé, Pierre Waldeck-Rousseau, i el general de Galliffet. Sens dubte sota la influència dels dos últims, va prendre partit pel capità Dreyfus i va ser acusada per la premsa de dretes d'haver intervingut en el seu favor davant de Guillem II d'Alemanya l'any 1899. Rebia polítics com Jules Roche i d'altres, amb qui es trobava també a casa de Mme Arman de Caillavet (model de Mme Verdurin), amant d'Anatole France i mare del dramaturg Gaston Arman de Caillavet.

Al final de la seva vida la comtessa Greffulhe va seguir els consells del seu metge, el doctor Krafft, i va marxar cap a Suïssa: «...Vous aurez quelque chose en Suisse qui vous fera beaucoup de bien pour votre santé...», li va dir.[10] Fou a la vora del llac Léman a Ginebra, que va morir el 21 d'agost de 1952, a l'edat de 92 anys.[11]

La comtessa Greffulhe i les arts

[modifica]

Pintura

[modifica]

Fou immortalitzada per nombrosos retrats i fotografies, mencionats per molts memorialistes. Va prendre lliçons de dibuix, i de fotografia amb Nadar. Per intermediació del seu cosí Robert de Montesquiou, va conèixer Gustave Moreau del qual posseïa diversos quadres, i Antonio de la Gandara a qui admirava i a qui trobava a les recepcions de Mme Lemaire, un dels models de Madame Verdurin d'A la recerca del temps perdut.

Ella mateixa fou una pintora de talent, que utilitzava pseudònims per voluntat de confidencialitat: es pot veure el seu autoretrat i el de l'abat Mugnier al Musée Carnavalet a París.

Quan ella va oferir el famós sopar l'any 1910 en l'honor dels sobirans britànics, el rei Eduard VII i la reina Alexandra, no va convidar més que el marquès de Breteuil i el pintor Édouard Detaille que el rei considerava com un artista d'excel·lència. La comtessa preferia, pel que fa a ella, pintures més delicades que les seves escenes guerreres acadèmiques.

Música

[modifica]

Tocava el piano i va aprendre la guitarra, organitzà concerts de música de cambra i fins i tot representacions líriques, com les de Béatrice et Bénédict de Hector Berlioz al théâtre de l'Odéon l'any 1890 i la primera representació parisenca del Tristany i Isolda de Richard Wagner l'octubre de 1899. Va trobar-se amb Franz Liszt amb motiu del seu últim viatge a París l'any 1886 i, sempre gràcies a Montesquiou, va conèixer Gabriel Fauré qui, l'any següent, li dedicà la seva cèlebre Pavane op. 50 que ell compongué com un retrat musical de la comtessa. Va fundar, l'any 1890, la Societat de les grans audicions musicals i va afavorir amb la princesa Edmond de Polignac, l'anada a París dels Ballets Russos.[Nota 3] Entre els Russos de París, va rebre entra altres el gran-duc Pau de Rússia.

Literatura

[modifica]
La comtessa amb la seva filla Élaine,per Paul Nadar (París, 16 d'agost de 1886), col·lecció de la Reunió dels museus nacionals.

També gràcies a Montesquiou, es va relacionar amb Edmond de Goncourt, José María de Heredia, Stéphane Mallarmé i Judith Gautier. La comtessa Greffulhe rebia a casa seva els membres del Tout-Paris literari, com Anatole France, i va fer de l'abat Mugnier un amic íntim.

Marcel Proust la va veure en un ball a casa la princesa de Wagram, de soltera Berthe de Rothschild, el 27 de juny de 1892.[Nota 4] Va quedar de seguida fascinat i en va fer el principal model del personatge de la duquessa de Guermantes.[Nota 5] Fou a casa de Robert de Montesquiou, amb motiu d'una recepció donada per a Delafosse, que en feu verdaderament la coneixença. La comtessa tenia llavors trenta-quatre anys i era en la màxima esplendor de la seva bellesa. Ella l'acceptà més tard al seu saló, però ho va fer per plaure Robert de Montesquiou, perquè ella no l'apreciava especialment al començament. Tanmateix, una certa amistat s'establí entre ells, per correspondència, després de l'aparició del primer volum de la Recherche. La comtessa va tornar a veure Proust, l'aire malaltís del qual la va frapar, l'any 1909. El va convidar a algunes representacions a la seva llotja a l'òpera.[12] Li va escriure, encara, l'any 1920:[13]

És d'ella que Proust va manllevar el riure cristallí de la duquessa de Guermantes:«...Le rire de Mme Greffulhe s'égrène comme le carillon de Bruges», declarà.[Nota 6]

En realitat, encara que ho negués a la fi de la seva vida, la comtessa Greffulhe apreciava i cercava la companyia de Proust, a qui va enviar moltes invitacions, que ell en la major part declinava. Pel seu costat, Proust es va inspirar en ella molt més que no va admetre mai, no només per a la duquessa i la princesa de Guermantes, sinó igualment per alguns altres personatges, com Odette de Crécy, a qui va «prestar» la seva elegància proverbial. El seu marit, el comte Greffulhe, és el principal i gairebé únic model del duc de Guermantes. L'anàlisi de les obres de joventut de Proust, així com dels seus quaderns i carnets d'esborranys, mostren que ella va tenir un paper clau en la gènesi de la Recerca, i en particular en l'elaboració del nom «màgic» de Guermantes, alimentat d'ensonyacions de l'autor sobre la seva il·lustre i molt antiga família.[14]

Le Salon de la comtesse Greffulhe, article que Proust adreçà a Le Figaro que aquest no va publicar mai, ha estat trobat l'any 2014, i editat en una obra dedicada a la comtessa Greffulhe.[15]

Ciència

[modifica]
La comtessa Greffulhe l'any 1886, fotografia de Paul Nadar.

Va conèixer Pierre i Marie Curie l'any 1903. Després de la mort de Pierre Curie, va donar suport a Marie Curie en seu projecte de crear l'Institut del radi, i li va permetre de trobar-ne el finançament.[16]

Va conèixer Édouard Branly l'any 1902 per intermediació d'Albert de Mun. Es va apassionar per als seus treballs, va visitar el seu laboratori i es va fer explicar els experiments en curs.[17] Conscient de les condicions de treball difícils del físic li va aportar ajuda enicaç en diverses ocasions. Per intermediació de la seva germana Ghislaine de Caraman-Chimay, va introduir Édouard Branly a la cort de Bèlgica, on fou elegit membre associat de l'Acadèmia reial l'any 1910.

Va convèncer Maurice Bunau-Varilla director del Le Matin d'organitzar una conferència sobre la telemecànica. La demostració pública d'Édouard Branly va tenir lloc el 29 de juny de 1905, a la gran sala del Trocadéro, davant d'ambaixadors, personalitats polítiques i membres de l'Institut.

La comtessa Greffulhe va intervenir igualment davant d'Alexandre Millerand, llavors ministre dels Treballs públics, per a la renovació del lloguer de l'Institut catòlic a la fi de l'any 1909.

Residències

[modifica]
  • Hotel Greffulhe, 8è districte de París després 10 rue d'Astorg a París (París).
  • Vila La Case, ruta de Pourville a Dieppe, adquirida l'any 1887, construïda en estil anglo-normand.
  • Château de Bois-Boudran a Fontenailles a Sena-i-Marne.

Notes i referències

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Les femmes portant le titre de « comtesse » et les hommes, celui de « prince ». Le baron de Rasse dans son ouvrage La noblesse belge en 1890, apporte des précisions à ce propos : «Le titre de prince de Chimay se transmet par ordre de primogéniture; tous les descendants mâles portent le titre de prince de Caraman. Les filles portent le titre de comtesse de Caraman.»
  2. ↑ Així l'estiu de 1887, reuneix Gabriel Fauré, Robert de Montesquiou, el príncep de Sagan, el príncep Edmond de Polignac, Jacques-Émile Blanche, etc.
  3. ↑ Il faut réunir une somme de 240.000 francs pour cela. Cf. Mario d'Angelo, La Musique à la Belle Époque, op. cit.
  4. ↑ «J'ai enfin vu hier (chez Mme. de Wagram) la comtesse Greffulhe […]. Elle portait une coiffure d'une grâce polynésienne, et des orchidées mauves descendaient jusqu'à sa nuque, comme les chapeaux de fleurs dont parle M. Renan. Elle est difficile à juger […] mais tout le mystère de sa beauté est dans l'éclat, dans l'énigme surtout de ses yeux. Je n'ai jamais vu une femme aussi belle.» Carta de Marcel Proust à Robert de Montesquiou del 28 de juny de 1892, a la Correspondance de Marcel Proust, annotée par Philip Kolb.
  5. ↑ «Il fait la connaissance de la Comtesse Greffulhe […] [à laquelle] il songera en créant la duchesse de Guermantes«». Album Proust, op. cit., p. 123-124.
  6. ↑ Frase atribuïda a Proust pel seu biògraf George Painter, si bé Laure Hillerin indica que no se'n troba cap traça en la seva correspondència. Hillerin no obstant remarca l'admiració de Proust per aquest riure, i en cita altres referències. Hillerin - 2014, pàg. 199.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Acte de naissance nº 893 (vue 22/31) Arxivat 2016-04-25 a Wayback Machine., registre des naissances du 7e_arrondissement_de_Paris 7è districte de París sur le site des Archives numérisées de la Ville de Paris.
  2. ↑ Le journal de Genève «Comtesse Élisabeth Greffulhe» (en francès). Journal de Genève [Genève], 198, 23-08-1952, pàg. 6, 3ª columna, al peu de la pàgina [Consulta: 2 octubre 2018].
  3. ↑ baron de Rasse, A. Imprimerie Veuve Monnom. La noblesse belge, 1890, p. 310. 
  4. ↑ de Cossé-Brissac, Anne. Éditions Perrin. La comtesse Greffulhe, 1991, p. 283. ISBN 978-2-26200-820-8. 
  5. ↑ Acte de mariage nº 608 (vue 6/31) Arxivat 2016-04-25 a Wayback Machine., registre des mariages du 6e arrondissement] sur le site des Archives numérisées de la Ville de Paris.
  6. ↑ Acte de naissance Numéro 446 (vue 16/31) Arxivat 2016-04-25 a Wayback Machine., registre des naissances du 8è districte de París sur le site des Archives numérisées de la Ville de Paris. Elle mourut le 11 février 1958 dans le 16è districte de París.
  7. ↑ Le mariage religieux est célébré le lundi 14 novembre 1904, à l'église de la Madeleine.
  8. ↑ Davenay, G. «La Vie de Paris» (en francès). Le Figaro [París], 319, 11 1904, pàg. 1, 3ª columna.
  9. ↑ Duncan Painter, George. Éditions Mercure de France. Marcel Proust 1871-1922. 1et 2, 1966-1968, p. 985. 
  10. ↑ Laure. Éditions Flammarion. , 10 2014, p. 134560. ISBN 978-2-08129-054-9. 
  11. ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«».
  12. ↑ Anne de Cossé-Brissac, La Comtesse Greffulhe, op. cit., p. 227-228.
  13. ↑ Anne de Cossé-Brissac, La Comtesse Greffulhe, op. cit., p. 248.
  14. ↑ Hillerin - 2014, partie V : « La chambre noire des Guermantes ».
  15. ↑ p. 459-465.
  16. ↑ Hillerin - 2014, 156-159.
  17. ↑ «Elle s'intéressa avec un enthousiasme inusité aux recherches du grand savant…» Jeanne Terrat-Branly, Mon père, Édouard Branly, op. cit., p. 229.

Bibliografia

[modifica]
  • Hillerin, Laure. La comtesse Greffulhe, 2014, p. 560. ISBN 978-2-08129-054-9. 
  • Perot, Jacques. Éditions de l'Association Française pour la Protection des Archives Privées (AFPAP). La Comtesse Greffulhe et Gabriel Hanotaux, 2012. 
  • Mension-Rigau, Éric. L'ami du prince, 2011, p. 720. ISBN 978-2-21363-141-7. 
  • d'Angelo, Mario. Éditions du Musée d'Art Gustave Fayet à Fontfroide (MAGFF). La musique à la Belle Époque, 2010, p. 192. ISBN 2-909941-07-8. 
  • Tadié, Jean-Yves. Marcel Proust, 1996, p. 960. ISBN 978-2-07073-240-1. 
  • de Cossé-Brissac, Anne. La comtesse Greffulhe, 1991, p. 283. ISBN 978-2-26200-820-8. 
  • Baris, Bernard. Éditions de l'Atelier Claudine B. Docteur É. Branly, 1990, p. 157. ISBN 978-2-90746-006-4. 
  • Mugnier (abbé), Arthur. Journal de l'abbé Mugnier, 1985, p. 640. ISBN 978-2-71521-352-4. 
  • Delage, Jean. Éditions Pneumathèque. Ma vie à cœur ouvert, 1981, p. 272. ISBN 978-2-85847-027-3. Jean Delage, chroniqueur à l'Écho de Paris, évoque la comtesse Greffulhe à travers ses souvenirs.
  • Duncan Painter, George. Éditions Mercure de France. Marcel Proust 1871-1922. 1et 2, 1966-1968, p. 985. 
  • Clarac, Pierre. Éditions Gallimard. Album Proust, 1965, p. 352. ISBN 978-2-07100-103-2. 
  • Terrat-Branly, Jeanne. Éditions Corréa. Mon père, 1941, p. 365. 
  • baron de Rasse, A. Imprimerie Veuve Monnom. La noblesse belge, 1890, p. 310. 

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Élisabeth_de_Riquet_de_Caraman-Chimay&oldid=32115190»